Make it stand out.
Iniciem una nova secció on anirem recollint prioritariament dades sobre els desnonaments, situacions de especial vulnerabilitat, actuacions municipals i de les entitats badalonines per tal de tenir una estadística acurada d’aquests temes.
Les fonts prioritariament seran de “Som Sant Roc Badalona” de la plataforma Badalona Acull
Autos lapidarios
Algunos jueces dictan desahucios a pesar de los informes de vulnerabilidad de los servicios sociales y consideran que falta a la virtud de la previsión y el ahorro la familia de tres personas que con mil euros mensuales es incapaz de pagar vivienda y hacer frente al resto de gastos
FRANCESC VALLS
El desahucio de Blanca de su piso de la calle Boters de Barcelona por una deuda de 88 euros –por obras– suscitó una ola de indignación ciudadana. Nadie entendía cómo esa ridícula cantidad podía acabar con más de medio siglo de pagos puntuales del alquiler de renta antigua de esa mujer de 78 años. Entre el derecho a la propiedad y el derecho a la vivienda hay autos judiciales que apuestan por el artículo 33 de la Constitución en vez de por el 47, que defiende el acceso a una vivienda digna y adecuada. El recto proceder quiere que, en la práctica, el fallo se tuerza en favor del más fuerte. El Tribunal Supremo –con honorables votos particulares– tiene un máster en este asunto, pues discrepa abiertamente del Tribunal de Justicia de Unión Europea (TJUE) cuando se trata de exigir que la banca pague devoluciones a los ciudadanos por las abusivas hipotecas con IRPH.
Blanca cobraba una pensión no contributiva de 437 euros, si bien en 2010 recibió una herencia por media vivienda de casi 80.000 euros y ello fue suficiente para que la jueza determinara que tenía recursos y alternativa habitacional. Si esos 80.000 se hubieran prorrateado por 13 años, Blanca hubiese podido malgastar 949 euros al mes. Si Blanca empleó parte o todo ese dinero para pagar un local para su hijo enfermo en l’Hospitalet –con el que los servicios sociales de Barcelona le desaconsejaron ir a vivir– es un asunto que no viene al caso. La jueza consideró que no había documentación alguna que acreditase la vulnerabilidad de la anciana –al margen de la valoración en este sentido de los servicios sociales municipales– y que, por tanto, y dado que la demandante era una particular y no un gran tenedor, procedía el desahucio.
Casi al mismo tiempo en Badalona, A. A., divorciada con dos menores a su cargo, fue también desahuciada. La jueza M. G. consideró que con un mínimo vital de 648 euros más los 400 que recibía por pensión alimenticia por los dos hijos a su cargo estaba en una situación de vulneración económica “pero no en situación de precaria y extrema necesidad justificativa” como para suspender el lanzamiento del piso en el que permanece desde 2014 porque “ha tenido sobradamente tiempo para buscar alternativas”.
La misma jueza de Badalona falló unos días más tarde en favor del lanzamiento de Y. R. y su familia, pues, a pesar del informe de vulnerabilidad emitido por los servicios sociales, su situación no era “de extrema necesidad”. La pareja y el hijo de siete años viven del salario de 1.200 euros que cobra la esposa de Y., a quien le acaban de conceder el Número de Identificación de Extranjero (NIE) pero necesita de una oferta de trabajo que no llega para regularizar su situación. El demandante en el caso de Y. R.es Coral Homes que, según su propia página web, cuenta “con más de 70.000 viviendas en todo el territorio”.
Los casos de Blanca, Y. R. y A. A. ponen de manifiesto como algunos jueces –o juezas en este caso– desconfían de los preceptivos informes de vulnerabilidad de los servicios sociales municipales o hacen primar –en los autos citados– el derecho a la propiedad sobre el derecho a la vivienda.
Lo paradójico del caso es que la jueza de los dos casos de Badalona apareció en TikTtok durante la huelga del personal de justicia del año pasado defendiendo condiciones de trabajo dignas. Y tenía razón. Se quejaba de los 0,38 euros a la hora –sueldo a parte– que cobran cuando están de guardia. Los jueces cuentan con un salario medio de 52.000 euros brutos anuales al inicio de su carrera, aunque ciertamente los de poblaciones pequeñas ven mermada esa cifra. Por eso resulta chocante que haya autos lapidarios que vean falta de virtud de ahorro y no heroicidad en que tres personas puedan vivir con 1.048 o 1.200 euros al mes.
Badalona s’ensorra
La tràgica mort de tres persones al barri del Raval de Badalona en desplomar-se el sostre
arrossegant avall tots els menjadors del bloc de pisos on vivien, i tots els desallotjaments
porteriors que ha desencadenat, ha centrat i centra la vida social i el debat polític a la ciutat i al
país aquestes darreres setmanes. Perquè ha mobilitzat una activa xarxa de solidaritat cívica en
els entorns de les afectades, perquè ha obligat a prendre mesures d’emergència a molts nivells,
i perquè més enllà del dolorós drama humà que comporten aquestes pèrdues sobtades, i més
enllà del gran trasbals de patir desallotjaments urgents i perdre la seguretat que ofereix la llar,
l’esfondrament del carrer Canigó ha posat al descobert unes circumstàncies que escampen la
por i la incertesa barri a barri, traspassant fins i tot les fronteres mentals del que es percep com
a zona preservada. Algunes d’aquestes circumstàncies alarmants són la poca fiabilitat que
atorga haver passat l’ITE(Inspecció Tècnica d'Edificis) o la fragilitat del suposat aval que otorga
haver comptat amb la llicència de construcció municipal. La incògnita sobre la perillositat
potencial d’edificis construïts en l’època d’especulació estructural, dels ciments adulterats i els
materials escatimats és una incògnita difusa i angoixant.
Amb perspectiva acumulativa, podem dir que la ciutat ens cau a sobre. Perquè la salut del parc
d’habitatge empitjora, els apuntalaments i deteriorament són un degoteig que afecta a moltes
llars, i en els darrers quatre anys els desallotjaments vinculats a esfondraments han augmentat,
essent els més coneguts però no pas únics els del carrer Granada, Xile i Passatge de la Torre, i
ara el tràgic i massiu del carrer Canigó. Si hi sumem les tràgiques adversitats habitacionals
provocades per males condicions energètiques, l’incendi a Sant Roc l’any 2019 amb 3
persones mortes i 29 ferides, i l’incendi a la nau del Gorg l’any 2020 amb 5 persones mortes i
40 ferides, més les desenes i desenes de persones que s’han quedat sense llar de forma
temporal o de forma definitiva en conjunt, el balanç de damnificats per raó d’estralls en els
habitatges és alarmantment alt.
Però quan dic que la ciutat s’ensorra no ho dic només en aquest sentit material, que ens
identifica com una ciutat on l’habitatge és causa important d’inseguretat. Ho dic també en sentit
simbòlic, perquè no s’aguanta per enlloc que una ciutat de més de 220.000 que ha forjat la
seva màxima expansió urbanística principalment amb l’autoconstrucció i l'especulació
constructiva pròpia del desarrollismo franquista, i que d’altra banda és una de les ciutats amb
més desnonaments sense alternativa habitacional del país, afronti el segle XXI sense un mínim
Pla d’Habitatge. Hores d’ara, i sota el govern de majoria absoluta del Partido Popular, Badalona
per no tenir, ni tan sols té regidoria d’habitatge, no convoca el Consell Municipal d'Habitatge i no
té ni està elaborant cap pla de polítiques públiques d’habitatge tal com petocaria. De fet, la
darrera notícia que hi ha d’un Pla d’Habitatge a Badalona és el Pla d'Habitatge Municipal
2015-2020 que es contemplava a la mesa de concertació amb la Diputació de Barcelona en el
període 2016/2019, quan Guanyem liderava un govern de canvi que van interrompre PP i PSC
el juny de 2018. El març abans es presentaven al Consell d'Habitatge algunes bases d'aquest
Pla. De llavors ençà no hem sabut res més d’una planificació municipal en matèria d’habitatge,
una política vital per la ciutat, no només pel que fa a la salut dels edificis sinó també per l’accés
a l’habitatge.
II la ciutat s’ensorra èticament també, perquè la gestió d'aquesta crisi que ha fet el govern del
PP posa descaradament al descobert que a Badalona no es compleixen els principis bàsics
d'igualtat de tracte i no discriminació. L'alçada moral de la ciutat s'esfondra quan fer el que li
toca fer a un ajuntament, donar la cara i acompanyar al veïnat amb suport i estima, posa al
descobert, per contrast, el que no s'ha fet o s'ha fet en sentit contrari, en ocasions semblants.
Fer el que toca a Canigó fa de mirall i ens obliga a recordar els recents insults i abandonament
de l'alcalde cap a veïns desallotjats per declaració de ruïna econòmica a Calderon de la Barca,
o les acampades dels desallotjats del Passatge de la Torre, la falta de solucions per afectats del
carrer Xile i Guifré. No dubtar en atendre l'allotjament d'emergència i preveure
l'acompanyament per al futur dels veïns de Canigó assenyala amb més virulència la negativa
del govern actual a pagar les factures derivades del reallotjament en casos com l'esfondrament
del carrer Granada. I si parlem de les desenes de persones que continuen sense sostre per
l’incendi de la nau del Gorg toca també assenyalar la irresponsable interrupció que el PP ha fet
del procés per tenir un alberg. Podria continuar infinitament. Podria desgranar les causes
d'aquesta diferència de tracte. Però de moment us proposo a vostres l'exercici